I miss you

-Hola, últimament per el col·legi estem fent un concurs, al qual anomenen Jocs Florals, tracte sobre que tots els almunes de secundària de la ESO hem de fer una narració o un text sobre un dels tres temes posibles que ens donen, així que, el que faré será deixaros la meva narració, ja em direu que tal os sembla:

~Narració~

-Estic desperta. Ho se en el moment en el que noto el fred vent acariciar-me la cara, déu meu, quin mal de cap. Com cada nit, ahir se’m va oblidar tancar la finestra, -no m’estranya, ahir no sabies ni qui eres quan vas arribar a casa- em diu la meva consciència, apuntant-me amb un dit acusadorament. Em giro per buscar la manta i poder seguir dormint, però de sobte m’he n’adono, el llit està buit, només sóc jo, es sent fred, com si li faltés alguna cosa.

És clar que li falta alguna cosa.-em parla un altre cop meva consciència- ell.

Com cada matí, la realitat em torna a despertar de cop i els records de la nit passada em tornen a assaltar. No puc fer res més, simplement m’aixeco i em vaig a preparar l’esmorzar. Mentre em bec el cafè mentalment em dic a mi mateixa que haig de deixar de fer-ho, no puc acabar sempre que el recordo de la mateixa manera. Simplement, me l’haig de treure del cap. Ell ja no forma part de la meva vida, me l’han arrancat dels meus braços, no puc fer res perquè torni, mai ho farà.

Haig d’anar anar a treballar, treballar m’ajuda a oblidar-me d’ell, però, la veritat, mare meva, el necessito massa, tot en el meu món girava entorn seu, no entenc perquè no continua al meu costat, hauria de ser així.

-Desperta, has d’anar a treballar, enfonsar-te en l’autocompassió no et servirà de res. -em diu la meva consciència amb un to de veu bastant dur.

Em vesteixo i surto al carrer. Miro al cel i veig que està gris. Gris, com el color dels seus ulls, tan brillants i amb aquella mirada tan pura que el definia, amb uns grans ulls curiosos, et mirava com si sabés el teu major secret, la seva mirada reflexava calma i serenitat, et feia sentir segur, sentir que pertanyies a algun lloc. No ho facis, no pensis en ell, em dic a mi mateixa.

Segueixo caminant intentant fer tot el possible perquè la meva ment deixi de recordar-lo, però els meus intents són en va, ja que al cap d’una estona veig una parelleta, agafats de la mà, me’n recordo de quan ell m’agafava així, amb els seus dits al voltant dels meus, i la seva pell tan suau acariciant la meva, sempre li havia de dir que caminés més depresa, però com era de costum, ell anava a la seva bola, fixant-se en totes les coses que veia, era curiós com analitzava a la gent amb la mirada, era com si pogués veure dintre de les persones. Deixa de pensar en ell.

Sembla que el dia d’avui serà llarg, només em queda centrar-me en el treball, a veure si em buidava una mica el cap i deixava de pensar ja d’una maleïda vegada en ell, tenia que admetre-ho, no tornaria mai més a mi, s’havia anat, per sempre.

Arribo a l’edifici, fixo amb la meva targeta i vaig directe cap a la meva oficina, avui no vull parlar amb ningú, vull estar sola, només amb mi mateixa, i els meus documents.

Però sembla que avui el destí l’ha pres amb mi, ja que només asseure’m a la cadira, em truquen al mòbil. És en James. És el meus germà. I quan em truca el meu germà, no és per res bo. Despenjo el mòbil.

-Que vols Jem? -li dic amb un to bastant brusc.-

-Quina forma més maca de rebre el teu estimat germà, El. -diu amb to burleta.-

-Mira, deixa’t ja de rotllos i diguem que vols.

-Has de ferme un favor germaneta.

-No.

-Si os plau, només has de fer-ho una vegada, no t’estic demanant que tornis, només que ho facis, per última vegada a la teva vida.

-On t’has ficat aquesta vegada Jem?! No penso fer-ho, ja saps com va acabar l’última vegada, el vaig perdre, i va ser perquè em van veure jugant.

-Germaneta, et seré sincer, estic en un negoci, dels grans, i la meva vida depèn d’aquesta partida, em mataran si perdo i no puc jugar jo,perquè no volen que faci trampes.

-Perquè sempre t’haig de solucionar jo els problemes, germanet?

-Escolta’m bé, aquesta vegada serà en un magatzem abandonat, allunyat de la mà de Deu.

-Tot el que fas està allunyat de la mà de Déu, Jem. No vull fer-ho, vaig perdre massa l’últim cop.

-Mira-ho d’aquesta manera, aquesta vegada no tens res que perdre.

-Jem!

-I aquesta vegada, si guanyes (com sempre fas), guanyarem milers de diners, serem rics germaneta, rics! I, a lo millor, fins i tot el podries recuperar.

Fer que torni amb mi, tornar a sentir el seu calor, acariciar la seva cara, escoltar la seva veu, tot seria possible. El meu germà sempre ha sabut com convença’m.

-Està bé, ho faré. M’has de dir quan és, a quin hora i on.

-Oh, gracies El, de tot cor, de veritat. És aquesta nit, i no et preocupis del lloc, et passarem a buscar allò sobre les vuit i mitja. Gràcies germaneta, de veritat.

-Molt bé Jem, però tingues clar que em deus una. Adéu.

El penjo. Això no té bona pinta, feia uns mesos hauria estat més que contenta i emocionada, esperant impacient que arribés la nit, m’encantava jugar, i sobre tot quan era a la Ruleta Russa, feia que t’entres tanta adrenalina al cos, però, quan em van veure jugant a aquest joc, va ser quan el vaig perdre a ell. No em feia gens de gràcia tornar a participar en allò. Ja se que mai havia perdut a aquell joc, es a dir, m’encantava jugar-hi i al mateix temps em feia por, però, tenia molts mals records d’aquella nit, només els recordo a ells, observant-me, crits, plors, i que al dia següent, ell ja no estava amb mi, i em vaig adonar que l’havia perdut, que havia sigut per culpa meva, que no el recuperaria, em vaig sentir sola en el món i vaig perdre el contacte amb la meva família. Sabia que havia de fer alguna cosa per oblidar-lo, així que em vaig buscar un treball, la primera setmana va ser fantàstica, el treball feia que no penses en res, que deixés la ment en blanc. Però el problema va venir quan va arribar el cap de setmana, tot em recordava a ell, tot. Així que vaig haver de fer alguna cosa, vaig sortir i no se com vaig arribar a un bar, vaig passar tota la nit allà, vaig acabar més borratxa que una cuba, algú em va portar a casa. A partir d’aquell dia, tot va ser igual, entre setmana treballava i els caps de setmana m’emborratxava, es podria dir que la meva vida, es resumia bàsicament a passar d’estar sòbria a estar èbria. En realitat no es passa tan malament com creieu, només és la meva rutina, enteneu-me, ho faig per oblidar-me d’ell, no puc fer cap altre cosa, el treball em buida el cap, l’alcohol, simplement em fa oblidar-me de tot el que em rodeja.

El dia va passar bastant lent, quan vaig arribar a casa ja eren quasi les vuit i mitja, així que no vaig haver d’esperar al meu germà molta estona. Vaig escoltar el timbre i vaig baixar amb la roba que solia portar, samarreta de tirants, pantalons ajustats, unes botes i una caçadora, tot de color negre.

-Et senta millor l’equip del que recordava germaneta. -em va dir amb to burleta el meu germà.-

-Jem, serà millor que tanquis la teva boca si no vols que doni mitja volta. -vaig entrar al cotxe i vaig  seure al seient del copilot. Com en els vells temps, feia olor de pólvora i cigarret.-

El meu germà va fer cara d’ofès.

-Perquè aquesta ràbia cap al teu germà? -va dir amb un to innocent.-

-Ja ho saps, i ara, fes el favor d’arrencar.

El viatge va ser bastant incomode, ja que el meu germà va estar sense dir res més en tota l’estona i jo no vaig fer res per canviar-ho. Quan vam arribar em vaig fixar que, tal com havia dit en Jem, estàvem en un magatzem, pel que semblava al mig del camp. Va aturar el cotxe i va treure les claus.

-Ho sento, El. -em va dir el meu germà.-

Em vaig quedar de pedra, no sabia a que venia aquest comentari, i no me l’esperava per part del meu germà, realment semblava penedit i sincer.

-No sé a que et refereixes. -no volia parlar del tema, sempre que ho fèiem acabàvem discutint.-

-Ho saps, només et puc dir aixó, i que no va ser culpa teva, no sabies que et seguien.

-A que ve aixó Jem?

-Mai t’ho havia dit, i se’m posa la pell de gallina al  saber que se l’han emportat i jo…

-No t’entenc saps? -el vaig interrompre.- Tu que? Tu no coneixies l’Owen, és més, mai a la teva vida et vas interessar per ell, podries haver evitat que s’anés, i ho saps, però no, tu només et preocupes per tu mateix, i si que va ser culpa meva, per creure’t de que no passaria res!

 -Calmat, ja se que no vaig ser la millor persona del món, només et puc dir que ho sento, perquè, encara que no t’he n’adonessis també formava part de la meva vida.

-No fa falta que diguis res, el dany ja està fet, només vull acabar el més ràpid possible amb aixó.

Vam sortir del cotxe. Vaig veure els altres nois, contra els qui jugàvem, no feien pinta de durs, no se que tindria a veure amb ells el meu germà, sempre es ficava en problemes, només l’interessaven els diners.

El meu germà va estar parlant amb l’altre noi. Cent mil euros pel qui guanyés. Tenia raó el meu germanet, era un bon negoci.

-Aquí està. -va dir un noi ple de tatuatges.-

Va posar el revòlver a sobre de la taula i el agafar el seu company.

El primer noi va posar tres bales al tambor d’aquest, el va fer girar i el va tancar ràpidament.

Jugàvem quatre persones, jo una altre noia, i dos nois més.

El primer va posar la boca del canó sobre la seva templa. Estava suant, estava nerviós, podia morir.

Va prémer el gallet. Pum. El primer mort. No era una visió molt agradable que diguem. Ningú va fer res, ningú es va moure, els únics moviments que van haver-hi a la sala, van ser la mandíbula tensa del cap de l’altre grup, i el somriure del meu germanet.

La noia va agafar el revòlver, li tremolaven les mans i li costava respirar.

-Compte fins a tres, i tanca els ulls. -li vaig dic.- A vegades ajuda.

Em va donar un somriure sincer.

Es va posar es revòlver a la templa, va tancar els ulls i va comptar mentalment. Clic. Una noia amb sort aquesta, la seva vida continuava. Va respirar profundament i li va passar el revòlver al meu company.

Va agafar-lo i sense pensar-so dos vegades es va disparar. Un noi espavilat i atrevit, va ser ràpid, i va tenir sort. Seguia viu.

-El teu torn germaneta. -em diu en Jem.

Respiro i em calmo a mi mateixa. Només tinc una cosa clara. Vull morir. No mereixo seguir viva, no puc viure sense ell, és meu, i me l’han pres. No val la pena seguir vivint sense ell al meu costat.

Miro amb els ulls vidriosos cap al meu germà. El somriure en el seu rostre s’esvaeix, coneix els meus pensaments. I, diu les úniques paraules que poden ferme canviar d’opinió.

-Fes-ho per ell. -em xiuxiueja.-

I de sobte tot a la meva vida torna a tenir sentit. Recordo el tacte del seu suau cabell, fi i llis com la seda. Recordo els seus ulls mirant-me alegres i divertits. Recordo els seu riure. Les seves manetes. La mania que tenia de mossegar-se el llavi quan dibuixava. Com m’observava quan cuinava. El veig dormint, i recordo pensar que era un àngel caigut del cel, enviat únicament per a mi.

Me’n recordo d’ell.

L’Owen.

El meu fill.

Col·loco la punta del canó a la meva templa, miro directament els ulls del meu germà, son com els de l’Owen, mai m’havia fixa’t, son grisos, i grans, i em reviuen el seu record, sembla que el meu fill estigui aquí, amb mi.

Aixi que premo el gallet per ell, per el meu fill, perquè estic disposta a sobreviure, a recuperar-lo, encara que em vagi la vida. Perquè és el meu fill. I una mare mai abandona el seu fill. Perquè el necessito per respirar. Perquè ja res té sentit a la meva vida sense ell. I vull que torni.

Obro els ulls, més que res per comprovar si encara continu en aquesta vida. I veig que si. Tot passa molt de pressa, hem guanyat, els diners són nostres. Però només paro atenció a una frase que m’ha dit el meu germà.

-El recuperarem, t’ho prometo. -em diu a cau d’orella, i l’abraço tan fort que dubto que pugui respirar, però l’únic que fa es rodejar-me amb els seus braços.

I amb aquesta petita promesa trenco a plorar, però és un plor d’alegria, ja no tornaré a estar sola, ell estarà al meu costat.

El meu petit tornarà a casa, i em sentiré plena de vida, un altre vegada.

Aquí esta, que os ha semblat??

Ariadna, XOXO

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s